Crec recordar que les estrelles titil·laven com al cel de Keats, a Hyperion. I la sensació que em va envair em porta a la memòria aquell dibuix que tenia a casa quan era petit, en el que dos nens s’asseien junts sota el cel estrellat, i una llegenda resava que seria feliç quan pogués seure en silenci al costat d’algú i, senzillament, sentir que érem amics. / Estàvem junts, també asseguts, en una escala del bar de sempre, aliens al soroll dels altres. En silenci…. Potser la puresa de l’amistat resideix en el silenci. Potser radica en no trair l’instant fugaç amb qualsevol frase trivial. Però sobretot es fonamenta en la nuesa de l’ànima, en vèncer finalment el personatge en el que ens amaguem i mostrar-nos tal com som.
Perquè ara me’n adono, he interpretat sempre un personatge. Fins i tot a vegades he preparat els escenaris. I d’altra banda probablement ha estat de les poques ocasions en el que recórrer al meu imaginari no ha constituït un plagi, on ha existit certa creativitat, per, d’una manera gairebé subliminal, a través d’una petita escletxa entreveure una sortida… / I així a la meva biblioteca de Babel he reunit, col·leccionat, recopilat idees foranies de les quals nodrir-me, en un pla conscient per tal d’amagar l’essència veritable. Però en l’intent d’elevar les meves suposades aspiracions humanistes, en l’anhel d’erigir una personalitat més comprensiva i profunda, només he edificat una ciutat invisible, un camí vertical cap a l’abisme.
Però no en aquella escala, en una delicada bombolla cuirassada i aïllada del món. Només dos amics, transparents, fràgils, veritables. He de reconduir doncs la meva indagació (metafísica?), cercant el truc matemàtic per creuar a l’altra riba, per trobar la possibilitat quàntica de traslladar-me entre les pendents asimptòtiques, a l’altre camí inscrit en la imaginació, vertical també, però cap al cel. / Renunciar doncs, desterrar, excretar el procedir artificialment. Exorcitzar la falsa creativitat. Defensar la meva creació. Encara que mai aconsegueixi embastar un discurs ínfimament intel·ligible, encara que rivalitzi en despropòsits amb els personatges més maldestres mai descrits, com l’inefable faune d’Hyperion...

Catarsi. Déjà vu. Massa ràpid, definitivament. Tant atropellat que ja se m’ha escapat de nou. Necessito estructurar, senzillament, la meva memòria fraccionaria, retornar de nou a la bombolla, per constituir un procés de transició, d’evolució, de metamorfosi, de descobriment, en el què no hi hagi ja impediments que usurpin, que malbaratin l’apropament definitiu a la reflexió, a la lucidesa, a la comprensió.
(final catàrtic)
Keats!!!! John Keats!!!!! John!!!!!! Puja’t els pantalons!!!!!!!!